domingo, 14 de julio de 2013

Gianrico Carofiglio. Ad occhi chiusi.


"En la boxa sempre ens havien dit que no tanquéssim mai els ulls. A l'hora d'atacar i encara més a l'hora de defensar. Calia no perdre mai el control de la situació. Veure allò que feia l'adversari, percebre'n amb els ulls el moviment al moment mateix de néixer, i estar preparats per reaccionar; aturar o esquivar o contraatacar. Aquesta idea sempre m'havia tranquil·litzat molt. Ulls oberts, sempre. Associava els ulls clucs a la idea de por i els ulls oberts, banalment, a la valentia. Mirar el problema, o l'adversari, o el que sigui, de fit a fit. Una de les meves poques certeses."
Gianrico Carofiglio. Ad occhi chiusi, en italià, Sellerio Edizioni (2003). En català, A ulls clucs. Edicions 62, col·lecció El Balancí (2008)
En aquesta ocasió, us recomano, seguint l'estela dels llibres de novel·la negra, que vaig iniciar amb Márkaris i Camilleri, i de la ja tradicional recomanació de llibres d'autors italians, i si pot ser, en italià, el llibre de Gianrico Carofiglio, que és un dels autors actuals italians amb una gran projecció -hi ha qui el veu com un dels hereus literaris de Camilleri en els gialli (les novel·les policíaques)-, tot i que el seu llenguatge més judicial que policial el diferencien d'aquest. Carofiglio, nascut a Bari al 1961, magistrat de professió fa servir un llenguatge més proper als jutjats que a les comissaries, i això es nota al anar rellegint les línies de les seves novel·les, sent un dels seus majors referents Testimone inconsapevole (2002).
En una sàvia barreja de petites històries, l'advocat Guido Guerrieri ens introdueix dins el difús sistema judicial italià, i ens explica, en al seu relat principal, una història de maltractaments, en la que es barregen temes com el tràfic d'influències, però on també hi passen altres històries, com la vida més personal de l'advocat, la mort d'un dels seus millors amics de joventut, la marxa de la fiscal Mantovani, amiga seva, o la coneixença de la història personal d'assetjament a la infància de sor Clàudia, una de les protagonistes, i amb una apassionada afició per la música. La història de maltractaments entre el Gianluca Scianatico, fill d'un important magistrat de Bari, i l'assetjada Martina Fumai, i tot el procés judicial, deriva en un brusc i inesperat final que no us heu de perdre.
Una de les coses que m'ha semblat més interessant, i que reprodueixo a continuació, és la definició d'assetjador que l'autor diu que l'advocat ha llegit en un manual de criminologia del FBI, i del qual he tret vàries idees per properes entrades al blog sobre assetjament i maltractaments.
Definició d'assetjador:
"Eren fotocòpies d'un llibre de criminologia d'un psiquiatra americà. Parlava d'una varietat de criminal amb qui jo no m'havia topat mai en tota la carrera. O potser sí, però sense saber-ho: l'stalker, l'assetjador.
A les primeres pàgines l'autor citava lleis americanes, nombrosos estudis i el manual de classificació criminal de l'FBI, per descriure la figura de l'assetjador com 'un depredador que empaita furtivament i obstinadament una víctima seguint un criteri específic i que adopta una conducta tendent a provocar-li aflicció emotiva, així com el temor de rebre mort o lesions físiques; o bé que adopta una conducta continuada, voluntària i premeditada consistent a seguir i importunar una altra persona'.
En essència, explicava l'autor, l'assetjament és una forma de terrorisme contra un sol individu amb l'objectiu de dominar-lo. És un delicte sovint invisible fins que no es produeix l'esclat de violència, que pot arribar a ser homicida. Aleshores normalment hi intervé la policia; aleshores, normalment, ja és massa tard.
El llibre continuava explicant que molts homes pertanyents a aquesta categoria oculten la seva dependència sota una imatge hipermasculina, estereotipada, i es comporten de manera agressiva, cíclicament, envers les dones.
Molts assetjadors d'aquesta espècie han patit traumes durant la infantesa. La mort d'un dels progenitors, abusos sexuals, maltractaments físics o psicològics, etcètera. En resum, els stalkers solen estar marcats per un desequilibri afectiu resultat de situacions de la infància que han torbat la seva vida de relació. Són incapaços de viure el dolor de manera normal i de resignar-se a haver d'encetar una altra relació. Sovint la ràbia per ser abandonats és una defensa contra la revifalla del dolor i la humiliació intolerables causats per rebutjos soferts en la infantesa, que s'afegirien així a la pèrdua més recent.
L'autor explicava que és difícil fer-se càrrec de la intensitat de la por i el desconsol que experimenten les víctimes. L'horror és tan intens i constant que sovint s'escapa de la comprensió de qui no el pateix.
Hi havia un fragment subratllat amb retolador fluorescent: 'A mesura que el terrorisme s'intensifica la vida del/la perseguit/ida esdevé una presó. La víctima passa tan de pressa com pot del recer protector del domicili al del lloc de feina i viceversa, igual que el detingut és traslladat d'una cel·la a una altra. Però sovint ni tan sols el lloc de treball és un refugi. Algunes víctimes estan tan espantades que no surten de casa, viuen confinades i soles, espiant el món des de darrere de les persianes abaixades'."





No hay comentarios:

Publicar un comentario