O afilador de coitelos é un dos
personaxes galegos máis característicos que a emigración deu ao mundo. Os pobos
e as cidades deixáronse seducir polo son do chifle. Ao seu paso, as xentes
baixaban os seus coitelos, navajas ou tijeras para que tivesen o filo cortante
e fino, como os deixaban as rodas da amoladora.
Un dels records que tinc de quan
era petit és el que el so del “chifle” em rememora l’antic ofici de l’esmolet
(el afilador), que passava, almenys, dues vegades per setmana pel carrer amb
aquella espècie d’andròmina, que als nens ens semblava tan curiós i, a la
vegada, sorprenent, amb aquella roda, accionada pels pedals, que deixava ben
esmolats ganivets, navalles i tisores de tot tipus.
A més, ho recordo encara amb més
força, doncs un veí dels meus avis, el Fidel, que era oriünd de Galícia, de la
província d’Ourense, era un d’aquests “afiladores” que anaven per tota la
ciutat de Barcelona, i és un dels oficis antics que ha perdurat fins fa ben poc,
i que ara pràcticament ha desaparegut. Ja no queden en els nostres carrers els
tradicionals esmolets gallecs. Per això m’ha semblat interessant recordar
aquest tradicional ofici. Per a això, m’he documentat a partir de El Gran Llibre dels Oficis Perduts,
de Jordi Pablo (Edicions 62).
L’esmolet, que tenia per ofici
esmolar ganivets, tisores, navalles i tota mena d’eines de tall, practicava el
seu ofici amb dues modalitats complementàries: l’ambulant, gairebé
desapareguda, i la sedentària, en botigues on l’adobament d’eines de tall i, en
molts casos, de paraigües, es compagina amb la venda de ganivets i de petits
articles per a la llar, especialment estris de cuina.
Hi ha la creença que la majoria
d’esmolets ambulants o sedentaris establerts a Catalunya eren d’origen gallec,
sobretot en origen a la província d’Ourense, que incloïa un vocabulari propi,
el barallate, un dialecte propi gallec inventat pels esmolets ambulants
d’aquest origen. L’onada gallega d’esmolets a Catalunya s’intensificà,
sobretot, a la postguerra. La majoria procedien de les comarques més deprimides
de la província d’Ourense, sent els més famosos els de Nogueira de Ramuín o els
de Castro Caldelas, per exemple, on una de les maneres tradicionals de fugir de
la misèria era l’emigració. I emigrar amb un estri de treball com la mola era
una garantia d’èxit.
Tenien unes rutes regulars per la
Península, especialment per Castella. De primer, anaven a peu, arrossegant la
roda d’esmolar, però amb el temps i l’evolució dels mitjans de transport es van
anar motoritzant.
Existia una certa competència
entre els esmolets ambulants i sedentaris, que tenien botiga. Aquests darrers
sostenien que ells podien esmolar amb més precisió les eines de tall, per exemple
les navalles de barber, o l’acer inoxidable, que necessiten de moles especials
que difícilment poden portar els esmolets ambulants. Avui, a més, un dels
inconvenients amb que topen en grans ciutats com Barcelona la pràctica
itinerant d’aquest ofici, gairebé extingit, és l’obligació de tenir una
llicència municipal d’afilador ambulant i pagar impostos.
L’eina bàsica de l’esmolet és la
mola. Abans, un dels centres de producció de pedres d’esmolar era Ourense. Es
feien unes rodes d’esmolar molt sòlides i pesants, però molt valorades pels
esmolets ambulants de les grans ciutats, on els itineraris cobrien trajectes
curts. Les més valorades eren les de Castrelo o les de Liñares. Hi ha moles
diferents per a cada funció: de disc, de got, còniques, de plat, de cap de
frare, esfèriques,...
Els vehicles han sofert una
evolució constant. Els més antics, carrets, calia arrossegar-los i la roda
d’esmolar es movia amb un pedal. Després es van adaptar a bicicletes,
motocicletes, Vespes i ciclomotors. Hi havia tallers mecànics especialitzats en
la construcció d’aquests artefactes.
A més de les rodes, les eines de
l’esmolet es completaven amb altres eines comunes a molts oficis del metall:
unes alicates de tall, per subjectar i tallar; cargols de banc i de mà;
escairadors per reblonar; llimes i martells; pedres d’afinar, punxons i
reblons, i un setrill d’oli. Una de les eines més simples, però molt
necessària, era un joc de femelles hexagonals d’acer, que servien de suport per
treure el cargol de les tisores. Finalment, una altra eina característica de
l’ofici era el tornejador de moles, que servia per corregir-ne el desgast.
L’esmolet tenia dos procediments
acústics per anunciar la seva presència. El primer consistia a fer sonar un
xiulet especial, el chifle en gallec, que era un petit instrument de fusta de
castanyer, més o menys afinat segons que fos autoconstruït o fet per artesans
especialitzats. A Galícia deien que els millors chifles eren els del poble de
Liñares o fets a Portugal. Aquest mètode era el més característic, encara que
no l’únic. L’altre manera era la que consistia en fer lliscar el ferro d’una
dalla per la roda d’esmolar, fent una espècie de fressa o xiscle esgarrifós que
l’esmolet modulava en tons més o menys aguts.
Al so d’aquests chifles, la gent
baixava les seves eines de tall per esmolar, que l’esmolet solia deixar fins
per un mòdic preu.
(Resum extret de El Gran Llibre dels Oficis Perduts, de Jordi Pablo,
Edicions 62)
Us deixo un link de Youtube, que és un bonic record a aquest vell ofici.
No hay comentarios:
Publicar un comentario