Capvespre a Punta Nati. La pedra seca

     Quan vaig planificar les meves vacances a Menorca, preguntant a gent que ja hi havia anat, un company de feina em va dir: “Sobre todo, no te olvides de ir un atardecer a Punta Nati, cerca de Ciutadella, porque la puesta de sol en Punta Nati es espléndida, una maravilla”.

   Una tarda, després de tornar de la platja d’Algaiarens, agafant la Ronda Nord de Ciutadella, vam anar a parar a la carretera que porta al far de Punta Nati, al nord de la ciutat, i al nord-oest de l’illa de Menorca. Es pren un camí estret, rodejat dels omnipresents murs de pedra que rodegen les finques. El camí finalitza de sobte, i has de deixar el cotxe a un voral del camí, sense asfaltar, que arriba al far de Punta Nati.

   El paisatge, impressionant: fins allà on l’ull veu, grans erials separats per murs i murs del que aquí anomenen “pedra seca”, i enmig de moltes d’aquestes finques sense conreu, ermes (o, aparentment ermes), construccions de pedra, el que aquí anomenen “ponts”.

   Caminant, s’arriba al far, que s’ha de rodejar, entre incòmodes, feréstegues i punxegudes roques, llaurades per la sal, el vent, l’aigua i les temperatures extremes, un inhòspit paisatge sec, amb poca o nul·la vegetació, cuidant a on poses els peus per no caure,  fins a arribar, o bé als penya-segats, o bé a les edificacions o búnquers que van servir per defensar Menorca durant la Guerra Civil i dels enemics exteriors, pujant a la seva superfície escalonada, i, seguts als seus graons, o bé als penya-segats, esperar a la posta del sol. Vaig contar desenes, potser un centenar de persones.

   El panorama és, senzillament, preciós. Els tons blanquinosos, color crema, de les roques dels innumerables murs de pedra seca, de les construccions circulars immenses, que conformen els “ponts”, i les roques dels penya-segats, van adquirint un to ataronjat a mida que el sol es va ponent a l’horitzó, a la línia del mar, que també impressiona, la tranquil·litat, el silenci, només pertorbat pel soroll del vent i de les ones repicant en la base dels penya-segats.

   Poden passar vint o trenta minuts, però es fan curts davant l’espectacle: poc a poc, el sol arriba al seu ocàs diari sobre la mar, deixant-ne reflexes ataronjats sobre les seves aigües, reflexes ataronjats sobre el rocam i la pedra seca, amb la figura, a la llunyania, de les acaballes de la serra de Tramuntana i de Llevant de l’illa de Mallorca, sobre la mar.

   És, sens dubte, un espectacle meravellós. No us oblideu d’anar-hi, si us agraden els capvespres amb una posta de sol bonica, sobretot a romàntics i enamorats.

La paret seca i les construccions de pedra seca a l’illa de Menorca

   Com he dit abans, a la zona de Punta Nati impressiona per la quantitat de murs de pedra seca, i també de una sèrie d’edificacions, en forma circular, que abunden i modelen el paisatge. Però no és només a Punta Nati que trobem aquestes murades, ni aquestes edificacions. Murades de pedra seca, en podem trobar a tota l’illa de Menorca.

   El sistema de murades per parcel·lar i dividir el terreny reben el nom de paret seca, construcció feta amb les pedres i roques del terreny, encaixades entre elles sense que estiguin unides per cap material, com morter, fang o qualsevol material, encaixades, doncs, totalment en sec.

   Els seus constructors no van haver de buscar les pedres gaire lluny: aprofitaven les pedres i roques escampades sobre la parcel·la que pretenien llaurar, conrear o dedicar a la pastura dels ramats. Feien servir les murades amb diverses funcions. La principal era la de separar entre propietats, i a la vegada, en una propietat, dividir la parcel·la en fraccions òptimes pel conreu o per la pastura, segons convingués. La seva alçada és variable, encara que es veuen murades d’alçades considerables, que es feien per protegir els conreus i els arbres de les inclemències meteorològiques, com el vent.

   Cada porció de terra delimitada per paret seca rep el nom de tanca, que té un nom propi, que li dóna el pagès per diferenciar unes de les altres. Les tanques es comuniquen entre si pels anomenats portells, una espècie de portes o barreres, fetes d’ullastre, amb una forma molt característica de l’illa, de manera que el ramat pot canviar de parcel·la o tanca, obrint el portell o barrera segons vulgui el pagès.

   Les parets que separen una explotació d’una altra, que solen ser murades de major consistència i alçada de les altres, s’anomenen parets mitgeres.

   A part, hi ha altres elements com els botadors, que són una filada de pedres planes que sobresurten de la paret, com si fos una escala senzilla, amb diversos graons, per poder saltar la paret amb comoditat; d’una altra part hi ha les passadores, que són unes petites perforacions fetes a la paret arran de terra i que permeten el pas controlat de ramat, fetes amb una superposició de pedres als costats i una llosa horitzontal que fa de llindar. També poden haver menjadores pel ramat, i canalitzacions de pedra per a la conducció d’aigua procedent de sínies, per regar.

   La construcció s’encarregava als paredadors, que col·locava primer unes pedres basals encaixades al terra, a les que s’anaven superposant filades de pedra seca, d’una amplària diversa, en funció de l’alçada desitjada. Es van encaixant i reforçant de forma quasi perfecta, sense utilitzar cap material compactant, com ciment, morter, fang..., com ja hem dit, totalment en sec.

   Una altra construcció característica en pedra seca és l’anomenat pont. És un tipus de construcció que impressiona a la vista, i que són molt típiques de les rodalies de Ciutadella. Es tracta d’unes edificacions de planta circular, amb un gran espai interior, algunes esgraonades com si fossin petites piràmides circulars, de fins a nou metres de diàmetre, donant-li una mena de monumentalitat, que fa pensar en un origen prehistòric, que són una herència d’una tradició de construcció en pedra seca, present a altres illes del Mediterrani Occidental, com Sardenya, Sicília, Malta o la mateixa Mallorca, amb una funció concreta: guardar el ramat.